Barcelona és una ciutat que, després de la mort de Franco, s'ha anat reinterpretant a si mateixa. Les autoritats polítiques municipals han tingut molt d'interès per escenificar una metròpoli amable, acollidora i sense conflictes. Amb aquest objectiu, un dels mecanismes més utilitzats ha estat el de la festivització de la ciutat, on tota inauguració, fira o trobada ha comportat una festa més o menys grandiloqüent. La ciutadania sovint ha estat cridada a 'fer ciutat' com un relfex del 'fer país' que s'ha sentit constantment des de finals dels anys setanta. Es tracta d'una voluntat institucional per construir una identitat. Seguint la mateixa dinàmica que en altres actes lúdics, durant els últims trenta anys s'ha desenvolupat un Carnestoltes oficial destinat a aglutinar la ciutadania a ser utilitzat com una mena de municipal. Al costat d'aquesta festa hiperinstitucionalitzada, a la ciutat encara subsisteixen models carnavalescos de barri i de carrer que no han perdut el seu tarannà popular ni el seu caràcter dispers i improvisat, i en els quals podem trobar ben vives les vessant satíriques, crítiques i burlesques que la festa oficial gairebé ha abandonat. Aquesta recerca es va fer durant el període 2004-2006 impulsada per l’Inventari del Patrimoni Etnològic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. L'equip d'investigació estava format per ANDRÉS ANTEI i ADRIÀ PUJOL, antropòlegs coordinadors del projecte; MANUEL DELGADO, professor d'antropologia a la UB i coordinador del grup Etnografia dels Espais Públics de l'Institut Català d'Antropologia; JOSEP FORNÉS, director de programes del Museu Etnològic de Barcelona, i ORIOL MARTÍ, dissenyador gràfic especialitzat en treballs sobre cultura popular.