Barcelona ha vist néixer i desaparèixer nombrosos barris de barraques al llarg del segle xx, fet que va condicionar el seu desenvolupament urbà. Barracòpolis fou un dels noms més punyents que va rebre la ciutat per la magnitud del fenomen. Tot i ser una ciutat impossible a ulls de l’Ajuntament, la manca de polítiques d’habitatge va perpetuar la situació i va esdevenir una ciutat possible de barris consolidats que, malgrat que havien de conviure amb la desatenció, la por pel control i la repressió, van desenvolupar una vida social i veïnal activa en la lluita per aconseguir un habitatge. La seva experiència ha restat en l’oblit, sovint estigmatitzada pel desconeixement d’una història d’esforços i il·lusions que ara veu la llum quan la gent sense història pren la paraula. Aquesta recerca es va fer entre els anys 2004 i 2008 impulsada per l’Inventari del Patrimoni Etnològic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (actualment Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals), i va esdevenir la base de coneixement perquè el mateix equip de recerca fes l’exposició “Barraques. La Ciutat Informal” al Museu d’Història de Barcelona (2008–2009).