El fet de viatjar d’un lloc a un altre —físicament, espiritual o emocional— situa les persones en un procés de transició permanent. És en aquest sentit que s’ha d’entendre l’odissea del Poble Jueu, que va començar, segons relata la Bíblia, comprenent que només hi ha Un Esperit Infinit. Cap al 1730 ANE aquest ésser diví va parlar a Abram, qui ja s’havia desarrelat del seu lloc natal, la ciutat d’Ur dels Caldeus, i el va instar a emprendre el camí «cap al país que jo t’indicaré» (Gènesi 12, 1).
Aquesta terra era Canaan. Abram es va convertir en Abraham i jueus, cristians i musulmans són tots «fills d’Abraham». La Canaan promesa a Abraham esdevindria la Terra d’Israel. En un altre llarg viatge, també relatat a la Bíblia, el net d’Abraham, Jacob, va ser anomenat «Israel».
En temps d’una gran fam, Jacob va viatjar a Egipte. Allà els seus descendents van ser esclavitzats. I al segle XIII ANE, Moisès va liderar el seu Èxode cap a la Terra Promesa.
La Bíblia continua explicant com, al mont Sinaí, Déu li lliurà la Torà amb els seus deu manaments, els rituals i els estatuts: el dissabte (xabbat) havia de ser un dia lliure de treball. La Pasqua es va establir per commemorar l’Èxode. La Torà era un full de ruta per la convivència, i manava exercir la caritat, l’hospitalitat i el respecte pels forasters.
L’arribada i establiment a la Terra d’Israel va suposar molts reptes. Podria un poble tribal com aquell associar-se culturalment i política? Podrien sostenir la seva idea d’un Déu únic en l’entorn politeista del Pròxim Orient?
Les circumstàncies geoestratègiques i pròpies accions destructives del Poble Jueu portarien a nous exilis, nous retorns i noves dispersions.
I més tard, dos mil anys després, se’ls presentaria l’oportunitat d’un nou retorn, inversemblant i extraordinari.
Al llarg d’aquest trajecte, sempre que van poder, van transformar el que fora un exili desolat en una florent diàspora. Van reforçar els Manaments del Sinaí. Els seus eterns pelegrinatges recordaven allò perdut, però al mateix temps refermaven els seus anhels. Van compondre oracions poètiques i també pràctiques. En alguns moments, els perills van ser greus i van haver de fugir, però també van tenir el consol de trobar bons ports i refugis segurs.
L’odissea jueva va obrir camins a tot un poble; el va portar a redefinir-se, a aprendre, a compartir i a saber quina era la seva fita.
