Nikola Radic Lucati

Belgrad, Sèrbia

Nikola Radic Lucati (1971) té un BFA a la Facultat de Belles Arts de Belgrad (1997) i un MFA a l’Acadèmia d’Arts i Disseny Bezalel (2000).

www.nikolaradiclucati.com

El fet d’haver crescut dins la comunitat jueva de Belgrad m’ha donat, afortunadament, una «caixa de memòries» primordial en què basar-me. Les persones que inspiren l’obra són sovint les que van formar part de la meva infantesa. Tant la veu i la música en àudio, com els angles i les ombres de la fotografia transmeten la tensió entre el present i aquell passat, gens idíl·lic, dels anys 70 i 80.

El meu procés creatiu dins del projecte Parallel Traces? Els mètodes són molt senzills. Camino, miro, llegeixo, recordo, aprenc i escolto. Fer fotografies de tot plegat obre aquest projecte cap a l’inesperat. Les interseccions de significats, la seva rellevància i estructures interreferencials creixen en complexitat, i pressionen la capacitat de l’obra de comunicar a persones alienes al tema. El marc de les obres, en aquest cas, és un condicionant, però m’és prou còmode. El procés de creació és difícil de limitar, ja que el treball i el seu camp referencial sempre tenen tendència a créixer. Escollir com ressaltar les petites parts d’aquest creixement mantenint la resta visible, o almenys indicada, per mi és la part crucial del projecte, alhora evitant ser massa tècnic o explicatiu. Els orígens de l’obra i els records personals que la fonamenten són allò que em dona esperances que es pugui convertir en quelcom rellevant per a d’altres, ja que els records es desencadenen per imatges i sons, i tenen el potencial de connectar persones de maneres que difícilment puc predir, només esperar-ho.

Ivo Andric, «Biffe Titanik» (1950), adaptada per al cinema per Emir Kusturica: Café Titanic (1979). Imatge: Terrassa de l’apartament on va viure Ivo Andric durant la guerra, al carrer Prizrenska de Belgrad, amb vista directa al riu Sava i al camp de concentració de Sajmište (Semlin).

«Vam estat viatjant pels pobles dàlmates, que ens havien de donar menjar quan no en tenien ni per ells mateixos. Tot i així, vam aconseguir arribar a la costa. Vam arribar dalt d’un turó i vam lliurar les armes als partisans locals, ja que a Vis n’hi havia suficients. A dalt d’aquest turó, vam haver d’esperar un vaixell. Miràvem al voltant, no hi havia res ni ningú. Plovia, i havíem passat diversos dies amb aquesta pluja, amb molt poc menjar. Com abandonats, baixaríem a la riba, a esperar el vaixell. Si el vaixell no es presentava, tornaríem a pujar per esperar la nit següent». Andreja Preger, Un segle de música. Imatge: Piano d’Andreja Preger, donació a la Comunitat Jueva

«...no em vaig dedicar a la bellesa, ni molt menys a l’embelliment. Vaig intentar, intencionadament, mantenir la rudesa i la contundència de l’expressió original, en la mesura del possible quan s’intenta transposar el material d’un idioma a l’altre, des dels temps antics fins als nostres dies». Eugen Verber, Talmud (Belgrad, 1990), prefaci de la traducció al serbi. Imatge: Ascensor de la Comunitat Jueva, el més antic de Belgrad, regal del rei Aleksander Karadordevic, assassinat el 1934 en un atemptat terrorista atribuït al grup polític Ústaixa.

«Durant un temps de la seva tumultuosa vida, va formar part d’una companyia de teatre amateur on el seu llenguatge groller va guanyar un cert refinament. Un dels seus sobrenoms, Dantes, testimonia aquesta transformació; el propi Korshunidze el deconstruiria com Dante i Dantes: li hauria disparat, sense ajuda de ningú, una bala al seu crani poètic i, a partir d’aquest tret famós, naixeria un igualment famós Ursar». Danilo Kiš, Grobnica za Borisa Davidovica (1976). Traduït com a Una tomba per a Boris Davidovic, (Barcelona: Angle Editorial, 2003). Imatge: Sala gran d’actes de l’edifici de la Comunitat Jueva, de l’arquitecte Samuel Sumbul. S’hi realitzen actuacions teatrals i musicals, actes privats, eleccions...

«Un home no mor quan traspassa, sinó quan és oblidat». Nandor Glid, Menorà en flames (1988-1990). Imatge: Menorà en flames, escultura de Nandor Glid, barri de Dorcol (Belgrad). Ni el nom de Nandor Glid ni el títol de l’obra són presents a la nova placa de l’escultura. Els arbres segueixen la línia del carrer Jevrejska, que acaba on hi ha l’escultura.

«… el pensament herètic i perillós que es podria deduir d’aquest exemple: que la malaltia i la seva ombra, la mort, són, especialment als ulls d’un tirà, només formes d’emanació d’allò sobrenatural, i que els xamans són mags de l’atzar: la conseqüència lògica d’una certa visió del món». Danilo Kiš, Grobnica za Borisa Davidovica (1976). Traduït com a Una tomba per a Boris Davidovic, (Barcelona: Angle Editorial, 2003). Imatge: Carrer Tabanovacka, davant del camp de concentració de Topovske šupe, als afores de Belgrad, camp on va viure Kiš quan escrivia Una tomba per a Boris Davidovic i Lliçó d’anatomia.