Al llarg de milers d’anys d’història jueva, gairebé sense excepció, la gent jueva ha viscut al mig d’altres cultures i grups de persones. La història bíblica en dóna innombrables exemples: des dels patriarques que establien aliances amb els monarques gentils, fins a Moisès que va créixer al palau d’un d’ells, fins a la «multitud mixta» que es va unir als israelites en la sortida d’Egipte. El Talmud està ple de documentació sobre diàlegs i relacions interculturals: des de les paraules que s’utilitzen per explicar la llei i la pràctica jueves (moltes d’elles «manllevades» de diverses llengües, com ara el persa, el grec o el llatí), fins a debats complexos centrats en innombrables qüestions que sorgeixen com a resultat de viure sota sobirania no jueva o entre veïns no jueus.
Tot i que sovint preval la imatge del gueto, durant segles i en tots els continents, jueus i jueves sovint vivien a tocar dels seus veïns no jueus. Certament, les relacions no sempre eren de confrontació i, en molts casos, si no la majoria, eren més aviat pacífiques i productives. Al mateix temps, els comerciants jueus interactuaven amb cultures jueves i no jueves, properes i llunyanes, intercanviant melodies musicals, contes i tota mena de mercaderies.
Molts aspectes van creuar els límits culturals i comunitaris. Van florir dialectes jueus de llengües no jueves. Noves receptes i ingredients van fer que els plats de tothom fossin més gustosos. Sons i melodies fresques dels altres aviat es van convertir en «tradicionals». Les sinagogues s’assemblaven a esglésies i mesquites properes. Nocions científiques, místiques i filosòfiques van ser adoptades i promogudes per alguns dels savis més notables del judaisme. De fet, la cultura jueva es va convertir en una conversa de moltes veus, algunes jueves i altres no.
