Durant la major part dels últims dos mil·lennis, una gran part de la població jueva global ha viscut sota el domini cristià o musulmà. El conflicte teològic, d’una forma o altra, ha estat gairebé intrínsecament inevitable, ateses les arrels compartides, però divergents, d’aquestes religions. A vegades aquest conflicte s’ha expressat més enllà de l’àmbit filosòfic, a través de l’opressió i la violència, encara que no sempre. Tot i que en el llenguatge modern el «diàleg interreligiós» es pot associar generalment a esforços de persones de diferents religions per entendre’s i avenir-se, el «diàleg interreligiós» també pot estar marcat per un desacord.

Històricament, aquestes desavinences s’han airejat algunes vegades de forma oberta. Especialment a l’edat mitjana, les disputes públiques tenien diversos propòsits, com ara permetre als funcionaris de l’Església «demostrar» la veritat del cristianisme sobre el judaisme i fer proselitisme. Els rabins jueus van utilitzar aquestes plataformes per defensar la seva pròpia veritat i la dels seus avantpassats. Molt abans de l’arribada dels mitjans de comunicació de masses, o fins i tot de la impremta, les actes de les disputes es copiaven i es difonien per tot arreu. Fins a dia d’avui, ens aporten un testimoni de les seves cultures d’origen, i també un contingut que fa pensar, i que ha resistit el pas del temps. Un dels tractats filosòfics més famosos del judaisme, el Llibre del Kuzari de Yehudà ha-Leví, presenta un diàleg interreligiós com a argument racional per al judaisme.

Tot i així, el diàleg interreligiós no era certament de naturalesa contrària, ja que les idees i fins i tot els elements dels rituals eren compartits entre diferents religions, els adeptes de les quals simplement buscaven apropar-se a la veritat divina. De vegades, els líders religiosos defensaven l’amor al pròxim o, almenys, l’acceptació. En altres ocasions, pot haver estat sense dir-ho, que algú s’hagi mantingut fidel a la seva fe i, al mateix temps, hagi respectat la fe de l’altre.