Sovint entenem un diàleg com una conversa entre persones, però, durant gran part de la història jueva, les «converses» entre textos han estat molt més significatives que les pròpies persones que de fet els van escriure. El Talmud és la forma escrita de les tradicions orals, discussions i arguments transmesos durant segles. Tot i que els savis que s’esmenten al Talmud són, sens dubte, figures importants de la història i cultura jueves, s’estudien molt més les pròpies discussions que no pas les persones que les van proposar. A mesura que els textos talmúdics eren reverenciats i difosos, les noves generacions «dialogaven» amb aquests textos, afegint els seus propis comentaris i explicacions. Molts dels comentaris més populars d’aquest tipus van ser sotmesos a una mena de canonització i s’inclouen a la majoria de versions impreses del Talmud fins avui.

Anotacions i correccions també són una forma de «diàleg intertextual», ja sigui entre un mateix o amb els altres. A més, com és sabut per qualsevol persona que hagi llegit o fet alguna traducció, la traducció és molt més que convertir paraules d’una llengua a una altra. És una forma d’art impregnada d’un potencial i responsabilitat infinites. Els traductors tenen el poder de canviar completament el significat del text a través de subtileses aparentment intranscendents del seu ofici. En els textos religiosos i històrics, aquests matisos poden tenir conseqüències enormes. Es poden utilitzar per aclarir i explicar, per canviar de significat i canviar d’opinió. Les il·lustracions també es poden utilitzar per donar més claredat i significació als textos, o simplement per embellir-los.

Tot i que la majoria de «diàleg intertextual» literalment es basa en paraules sobre paper o pergamí, també se n’ha trobat una forma més viva, dins la cultura jueva: l’estudi conjunt, de vegades anomenat havruta. Fins i tot si a una persona se li donen tots els textos i comentaris del món, la seva comprensió serà molt diferent quan els estudiï amb algú altre. Aquestes col·laboracions intel·lectuals, al seu torn, crearan nous raonaments i explicacions, i continuaran la tradició fonamental jueva de crear comentaris interminables sobre comentaris interminables.

Fragment de comentari al Levític 11 en judeopersa, trobat a la guenizà afganesa. Biblioteca Nacional d’Israel, Ms. Heb. 8333.34°4

Talmud babilònic imprès a Venècia amb una còpia manuscrita del Xità Mekubetzet, una col·lecció de comentaris sobre el Talmud, de Bezalel ben Abraham Ashkenazi (ca. 1520-ca. 1592). Conté nombrosos fragments de comentaris talmúdics que no s’han conservat d’una altra manera, segle XVI o XVII. Biblioteca Nacional d’Israel, Ms. Heb. 35°24

Dues dones participant en una havruta (aprenentatge a través de discussió) a l’Institut Pardes d’Estudis Jueus de Jerusalem. Fotografia reproduïda amb el permís de les parts representades i de l’Institut Pardes

L’any 382, el papa Damas I va encarregar a Jeroni, el principal erudit bíblic del seu temps, la creació d’una versió llatina de la Bíblia. El producte final de l’obra de Jeroni es coneix com la Vulgata, la versió llatina definitiva de la Bíblia utilitzada per l’Església i la font de la majoria de les traduccions occidentals més importants. Jeroni va ser canonitzat per l’Església. Miquel Àngel Merisi da Caravaggio (1571–1610) el va pintar per encàrrec dels cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, a La Valetta. Caravaggio: Sant Jeroni a la feina, 1607/1608 (Wikicommons)

Biblia Sacra Polyglotta (Bíblia amb textos en hebreu, grec, anglès, llatí, alemany, italià, francès i castellà, impresos en paral·lel), 1831. Biblioteca Nacional d’Israel, 2°22 B 1230

El Mahzor de Worms, un llibre de pregàries escrit a Alemanya l’any 1280, inclou el text ídix escrit més antic existent, amb notes marginals sobre la realització de serveis d’oració. Biblioteca Nacional d’Israel, Ms. Heb. 4°781