Vuit-centes casetes unifamiliars i de planta baixa a la vora del riu Besòs, cadascunad’un color diferent, comprimides entre una zona industrial semiabandonada i la nova Barcelona de l’AVE i del Fòrum 2004. En aquest lloc de marge, desconegut i estigmatitzat, grups de migrants i autòctons van lluitar junts per crear un paisatge humà excepcionalment dens i rebel: un barri anticlerical i anarcosindicalista, en el qual la resistència va durar vuitanta anys, on van buscar recer Buenaventura Durruti, Quico Sabater i un sense fi d’exclosos i indesitjats de tots els llocs i de totes les èpoques. Mentre les excavadores de l’Ajuntament de Barcelona avancen en l’enderroc d’aquesta ciutat horitzontal, un grup d’habitants recupera la històrica tradició de lluita del barri per oposar-se al nou urbanisme de blocs de pisos i reivindicar la importància dels seus carrers, dels seus estils de vida i de la convivencialitat que permetia la forma urbana de la qual s’havien apropiat. Aquest treball és el resultat d’una implicació a la vegada etnogràfica, política i humana amb el barri de Bon Pastor durant els anys de l’enderroc (2002-2012), per desvelar així la profunditat del trauma que representa la desaparició progressiva d’un barri, amb les seves memòries d’autogestió i autonomia, la seva vida quotidiana basada en la proximitat, les seves festes que servien per resoldre conflictes i els seus conflictes que creaven comunitat. Aquesta monografia és el resultat d’un treball d’investigació fet entre els anys 2009 i 2012 en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC) que duu a terme el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.