El patrimoni jueu gironí en una fotografia de Fargnoli
Girona té un important passat jueu que abasta més de sis segles a l’edat mitjana, però la consciència que aquest és un llegat meritori d’estudi i de conservació no sorgeix fins a les darreries del segle XIX. Les polítiques culturals d’una societat tan marcadament cristiana com la de l’època provoquen el rebuig d’un passat que no és vist com a propi en cap aspecte; a més, la manca de vestigis artístics i monumentals judaics suposen que la petjada física d’aquella comunitat es dilueixi en el temps. Hi ha, però, un element que recorda que, durant uns quants segles, Girona també era una ciutat jueva: les lletres hebrees, inscrites sobre les lloses sepulcrals del cementiri jueu, formen bellíssims epitafis que parlen de dones i d’homes que van ser part de la ciutat i que van forjar-hi una història pròpia.
En quin moment aquelles pedres perdudes en el temps, escampades arreu i camuflades enmig de construccions i espais arquitectònics diversos, van esdevenir objectes patrimonials, artístics i històrics? Quan va ser que algú es va mirar per primera vegada, després de tants segles, aquelles làpides amb un interès científic o artístic? Aquesta exposició vol incidir en la importància de la posada en valor d’aquelles pedres amb nom, que formen el conjunt monumental judaic més important de la ciutat de Girona i un dels més destacats de Catalunya.
Les inscripcions hebrees constitueixen un element visibilitzador d’un món actualment desaparegut, poblat de gent que ja no hi és i de la qual sovint només conservem el nom. Ens parlen de comunitats atrafegades, de moments de pregària en sinagogues, sovint mal ubicades en un plànol, i d’un lloc de repòs etern ple de pedres de record, que segueixen conservant aquella memòria, tot i les calamitats viscudes i la tossuderia de les persones.
És el que tenen les pedres: són un element catalitzador de la memòria i, tot i que sembla que són poc explícites, en realitat diuen moltes coses. Com va dir el profeta Habacuc (segle VII aC): «Cridaran les pedres de les parets i les bigues respondran des dels sostres».