En algun moment del primer terç del segle XX Valentí Fargnoli va fotografiar cinc làpides hebrees disposades en una composició artística, talment com si es tractés d’un exercici per demostrar la seva solvència com a fotògraf. Possiblement la fotografia va ser realitzada al claustre de Sant Pere de Galligants, seu del Museu Arqueològic Provincial, on hi havia dipositades algunes làpides hebrees originàries del Montjuïc de Girona. Els motius que el van portar a fer-la són desconeguts, però aquesta podria ser una primera visió de les làpides hebrees de Girona com a patrimoni artístic i monumental, i no exclusivament com a objecte de debat filològic i històric.
Tal i com s’explica amb detall a l’exposició del Museu d’Història de Girona «Valentí Fargnoli, l’art en la fotografia», des de 1910 el fotògraf recorria les comarques gironines seguint les indicacions d’Adolf Mas de recollir informació fotogràfica destinada al Repertorio Iconográfico Español. No obstant, ni en els encàrrecs, ni en la correspondència que van mantenir Fargnoli i Mas, no s’hi esmenta aquesta fotografia.
Tanmateix, la imatge té relació amb el moviment intel·lectual i científic del moment. Si d’una banda els erudits locals i nacionals havien començat, ja feia un temps, a interessar-se per les restes hebraiques, les consideraven elements patrimonials i en publicaven articles acadèmics, de l’altra la fotografia indica que les làpides despertaren l’interès artístic i professional de Valentí Fargnoli.
Aquesta fotografia és un element important per comprendre com es va anar obrint pas la idea que era necessari preservar, documentant-lo també gràficament, el patrimoni jueu gironí.
Al segle XIX i als primers anys del XX, en els cercles intel·lectuals gironins era creixent l’interès per les restes materials de la cultura jueva, com es pot veure en les obres d’Enric Claudi Girbal, Lluís Batlle i Prats, Carles Rahola, Santiago Sobrequés o Josep M. Millàs i Vallicrosa. El 1877, l’hebraista Fidel Fita escrivia a Enric Claudi Girbal indicant la importància que al seu entendre tenia «extender a toda la provincia los trabajos inaugurados por usted sobre los hebreos de la capital» (Revista de Gerona, vol. 1). Anys després, Carles Rahola deia que les làpides hebrees de Girona eren l’«única supervivència d’una rica aljama il·lustrada d’homes savis» (Els jueus a Catalunya, 1929).
La tasca de recuperació del patrimoni jueu dels segles XIX i XX es construïa sobre la base d’erudits fonamentalment eclesiàstics dels segles anteriors, entregats a l’estudi de l’hebreu bíblic.
L’interès despertat a Girona no era excepcional en el context català. En altres llocs de Catalunya, els erudits van dirigir les seves investigacions cap al passat jueu.
