A mitjans del segle XVI, després de l’expulsió dels regnes hispànics, les terres otomanes i la Confederació de Polònia i Lituània van ser els nous centres emergents de la vida jueva europea. Aviat els atacs i pogroms periòdics van fer que els jueus se seguissin movent en totes direccions, buscant fugir de les massacres i de l’assetjament constant.
A finals del segle XVIII, la Confederació de Polònia i Lituània va ser repartida entre Rússia, Prússia i Àustria, països que experimentaven en aquells moments l’arribada de la modernitat. L’emancipació de la majoria de les comunitats jueves de l’Europa occidental i central a mitjans del segle XIX els va atorgar drets individuals com a ciutadans i això també va comportar canvis dins del propi teixit de la vida comunitària religiosa jueva. Noves filosofies, com la de Moisès Mendelssohn (1729-1786) i el seu cercle de Berlín, van intentar harmonitzar el judaisme amb els principis de la Il·lustració, a través de l’anomenada Haskalà o Il·lustració jueva. Això, afegit a una gran implicació en els valors cívics, va conduir a una reforma del judaisme que va produir canvis significatius en la litúrgia i la pràctica. Els opositors a aquestes reformes i modernitzacions (coneguts com a ortodoxos, i residents sobretot a Alemanya i Àustria-Hongria) apostaren, en canvi, per mantenir el compromís amb les formes tradicionals de la llei i la vida jueves. L’extremisme religiós i espiritual d’alguns sectors va portar a la formació de grups ultraortodoxos, coneguts com a hassidim, maskilim, misnagdim, moviments reformistes que varen canviar en gran part la manera de viure i de comportar-se de moltes de les poblacions jueves de l’Europa de l’Est.
Al territori rus, la presència jueva estava restringida a l’anomenat Chertà Osédlosti (Clos d’Assentament), un districte que s’estenia des del Bàltic fins al mar Negre. Aquí la població jueva va augmentar dràsticament durant el segle XIX, fins a constituir gairebé la meitat dels jueus de tot el món. A les darreries del segle XIX, a causa dels pogroms i situacions extremadament adverses, milions van emigrar cap a l’oest, sobretot cap als Estats Units i també a l’Amèrica del Sud. Però els que s’hi quedaren es van secularitzar i van desenvolupar una nova identitat cultural, palesa en l’aparició de literatura secular en hebreu i ídix, i en un gir judaïtzant de les noves polítiques i ideologies revolucionàries universalistes. El districte va ser definitivament abolit amb la caiguda del règim tsarista, el 1917, i amb la reconstitució de Polònia i dels estats bàltics. Una generació més tard, la major part d’aquesta població va ser eliminada a l’Holocaust. Passat l’horror nazi, bona part dels supervivents es van trobar atrapats darrere del Teló d’acer. No va ser fins a la dècada del 1990 que centenars de milers de jueus soviètics van poder, finalment, emigrar a Israel.
Al segle XVI, Venècia va destacar com un dels centres més influents d’impremtes en hebreu, com les cases Bomberg, Giustiniani i Bragadini. Aquestes impremtes van fixar el model de la presentació tipogràfica del Talmud (entre altres textos), model que perduraria al llarg dels segles.
El Talmud és l’obra mestra formativa i cultural del judaisme rabínic, la font sense precedents de la llei i la tradició jueves. Va ser compilat entre els segles II i VI i està escrit en hebreu i arameu. En paraules de Heinrich Heine (1797-1856), el Talmud és una «pàtria portàtil» per al poble jueu.
Talmud de Babilònia, publicat per Daniel Bomberg. Venècia, 1548. Biblioteca Nacional d’Israel, Ms. Heb. 174.2=24
El moviment hassídic va ser un moviment místic i espiritual, originari de l’oest d’Ucraïna a mitjan segle XVIII. El seu fundador va ser el carismàtic rabí Baal Xem Tov (1698-1760), conegut per la majoria dels jueus religiosos com «el Sant Baal Xem». A través dels seus deixebles, el moviment es va estendre per l’Europa de l’Est, desenvolupant diferents tribunals hassídics, cadascun amb doctrines i dinasties úniques.
Aquest arbre, de Mikhel Leib Rosenfeld (Oradea Mare, Romania), representa la genealogia del moviment hassídic. El tronc porta el nom del Baal Xem Tov; les branques més grans porten els noms dels seus deixebles més destacats, i així successivament a través de les generacions. Al voltant de l’arbre hi ha versets bíblics que esmenten arbres com a símbols de vida i resistència.
Arbre familiar de Baal Xem Tov. Varsòvia, 1927. Biblioteca Nacional d’Israel, L 413
En aquesta foto, hi veiem dones joves que fan campanya per a l’alliberament de refuseniks soviètics (ciutadans jueus a qui se’ls negava el dret d’abandonar l’URSS i d’emigrar a Israel), entre ells Natan Xaranski (Donetsk, 1948), que va ser acusat d’alta traïció pel seu activisme i, amb el temps, va esdevenir una persona pública prominent a Israel.
Fotografia del Fons de la família Xaranski. Central Archives for the History of the Jewish People, P333