Abans que es produïssin els grans atacs i les violències extremes contra les comunitats jueves hispàniques, i abans que es dictés el decret d’expulsió de 1492, alguns jueus de Catalunya ja havien optat per fer alià (migració) cap a Terra Santa, buscant complir amb el manament (mitzvà) de morir en la que anomenaven Eretz Israel (la Terra Israel). Aquest fou el cas del gran Nahmànides, el rabí de Girona que vers el 1263, i ja amb més de 60 anys, va decidir sortir de la ciutat on havia nascut i viscut tota la vida, per establir-se a la «Terra Santa d’Israel». El seu nom hebreu era Mossé ben Nahman, i en el seu temps era conegut també amb el nom català de Bonastruc ça Porta. L’apel·latiu de Nahmànides és posterior, i prové de la denominació llatina. I en el món jueu se’l coneix també actualment amb l’acròstic del seu nom: RaMBaN.
Mossé ben Nahman (ca. 1194-ca. 1270) és, sense cap mena de dubte, un dels personatges més rellevants de la història jueva medieval. Fou rabí, talmudista, cabalista, exegeta i poeta, i es guanyà un gran respecte entre els seus contemporanis pels seus estudis, pels seus grans coneixements i per la seva condició de líder espiritual i religiós. Mantingué una excel·lent relació amb el rei Jaume I, amb qui l’unia l’amistat i també l’aspecte professional: molt probablement va actuar de conseller reial per als afers de les aljames catalanes, i per això el rei li atorgà pagaments, rendes i beneficis al llarg de la seva vida. Formava part de la cort i hi mantenia unes relacions estretes, continuades i profitoses. Alguns cronistes jueus asseguraren, temps després, que el rei En Jaume «era un rei molt savi, i que era d’ell [referit a Mossé ben Nahman] que li venia la saviesa».
L’estiu de 1263, el monarca convocà, al Palau Reial, la famosa Disputa de Barcelona (dialèctica pública entre cristians i jueus). Nahmànides hi encapçalava la delegació jueva i el frare convers Pol Crestià, la dels cristians. La documentació hebrea que ha arribat fins als nostres dies descriu com Mossé ben Nahman defensà el judaisme de forma magistral i assegura que el rei elogià els seus dots com a orador.
Poc després, i amb la voluntat de complir el precepte de viatjar a la Terra d’Israel, abandonà Girona per visitar Jerusalem. Hi ha qui defensa que el Mestre de Girona va ser expulsat de la ciutat i de Catalunya pel rei en Jaume, com a condemna per haver blasfemat en contra del cristianisme. Això, però, és posat en dubte per tot un sector d’historiadors, que consideren molt improbable que una personalitat com Mossé ben Nahman, tan respectat arreu, fos represaliat per defensar el judaisme. És cert que els frares dominics llançaren una acusació greu en contra d’ell, i burxaren l’orella al rei per provocar la seva expulsió, però una nova interpretació dels fets històrics apunta que el rei va anul·lar qualsevol sentència i qualsevol procés que anés en contra del Mestre gironí, així que Mossé ben Nahman hauria marxat de Girona per la seva pròpia voluntat, i hauria emprès una diàspora volguda, amb la intenció de complir amb un manament diví i amb un sentiment d’anhel pel retorn a la Santa Terra d’Israel.
El Mestre de Girona va morir a la Terra d’Israel, a la ciutat d’Acre o bé a Haifa, pels volts de 1270. Allí degué ser on es va «cavar la fossa» a què fa referència en una de les cartes enviades al seu fill, que era a Girona. La carta apareix impresa a la última pàgina d’una edició veneciana (1595) del seu llibre titulat Torat ha-Adam, exemplar que es pot veure a la vitrina. La lectura permet copsar l’enyorança del Mestre de Girona per la seva ciutat i mostra quina era la situació dramàtica (per als jueus) de la Jerusalem d’aquells temps.
«Que el senyor et beneeixi, Nahman, i que puguis veure Jerusalem pròspera i aconseguir els fills dels teus fills. Que la teva taula sigui com la taula del nostre pare Abraham.
T’escric aquesta lletra des de Jerusalem estant, la ciutat santa, on, lloat sia Déu, Roca de la meva salvació, vaig arribar sa i estalvi el 9 d’elul i vaig fer-hi estada sense cap entrebanc fins l’endemà de Iom Kippur. He fet el pensament d’anar a Hebron, la ciutat on hi ha les tombes dels Patriarques, per tal de prostrar-me davant d’elles i, Déu ajudant, cavar-m’hi una fossa. D’aquesta terra, què us en diré? L’abandó i l’arrasament són d’allò més grans. Sembla, fins i tot, com si seguissin un principi general: com més sagrat l’indret, més assolat. Jerusalem és més arrasada que cap altre lloc; la Judea, més que la Galilea. Tanmateix, tot i les seves ruïnes és una bella terra. Jerusalem deu tenir ara uns dos milers d’habitants, dels quals cosa de tres-cents són cristians que es van escapar de l’espasa del sultà, i no hi ha cap jueu a la ciutat, car els uns fugiren tan bon punt arribaren els tàrtars i els altres foren morts a fil d’espasa. Només hi resten dos germans tintorers que compren tint al governador. És a casa d’ells, doncs, on [alguns jueus] s’apleguen el dissabte amb la intenció de formar el minian per a la pregària. Nosaltres els vam instar a cercar alguna altra casa, i n’hem trobada una de mig enderrocada que té columnes de marbre i una arcada esplèndida. L’hem destinada a sinagoga. El cas és que la ciutat està abandonada i tothom qui vol apropiar-se unes ruïnes ho pot fer. Els hem fet una donació perquè la tornin a posar en bon estat, cosa que ja han començat a fer; també han enviat algú a Siquem perquè en dugui els rotlles de la Torà que hi van portar quan arribaren els tàtars, però que eren de Jerusalem. Alçaran, doncs, una sinagoga per pregar-hi, car són molts els qui de Damasc, d’Àlep, d’Egipte i de totes les regions d’aquesta terra venen contínuament a Jerusalem per tal de poder veure el [lloc del] Temple i de plorar per ell. Que Aquell que ens ha considerat dignes de veure Jerusalem en ruïnes també ens en consideri de contemplar-la reconstruïda, reparada i plena de glòria de la presència Divina. I que tu, fill meu, amb el teu germà i tota la família, pugueu veure la prosperitat de Jerusalem i la restauració de Sió, com desitja el vostre pare, que s’angoixa i sospira, però mira i s’alegra. Mossé ben Nahman Saluda de part meva el meu fill i deixeble rabí Mossé, fill del teu oncle Salomó. Digues-li que he pujat a la muntanya de les Oliveres, davant per davant de la muntanya del Temple, que és molt a prop; estan separades només per la vall de Josafat. Allí, davant del [lloc del] Temple, he llegit els versos que va escriure amb tant de sentiment i he plorat abundantment. Tant de bo que el qui feu habitar el seu nom al Temple us guardi i us doni pau abundosa, i la doni també a l’honorable i santa comunitat de la vostra ciutat. Que la vostra pau i el vostre benestar us durin per sempre més. Amén»Les comunitats jueves es regien internament per normatives religioses i rituals, moltes de les quals eren compilades en llibres que les famílies tenien a casa i que eren consultats amb molta assiduïtat i traspassats de generació en generació. Un exemple era el text escrit pel gran rabí gironí Mossé ben Nahman, al segle XIII. Es tracta d’una compilació de normes rituals adreçades a portar una conducta jueva exemplar i d’acord amb la llei de Moisès. El títol Torat ha-Adam significa la llei de l’home. El llibre del Mestre de Girona formava part de les petites (o no tan petites) biblioteques particulars del call, i així ho hem trobat esmentat en diversos documents medievals, tals com inventaris i testaments de persones jueves de la ciutat. A la vitrina es mostra la rèplica d’un exemplar imprès a Venècia al segle XVI i cal notar, segons es veu en la primera pàgina, que va passar per la censura eclesiàstica sense problemes.
Torat ha-Adam de Mossé ben Nahman. Venècia, Imp. de Giovanni di Gara, 1595. Còpia facsímil. Museu d’Història dels Jueus, Girona