Les comunitats jueves han viscut a Europa de manera continuada durant dos mil anys. Al llarg de tot aquest temps, han format part del teixit social i cultural de tots els països, en un paisatge canviant que ha anat de la integració a la segregació, de l’encaix al desencaix, de la tolerància a la discriminació, de l’oportunitat a la persecució.
Tot i que Europa ha estat la llar per a moltes persones jueves, en diferents llocs i en diferents moments, la majoria d’aquestes persones també han mantingut (fins i tot en els millors casos) la consciència de tenir-ne una altra, de llar. La vida jueva, el ritual i la pregària es van mantenir orientats cap a l’est de manera simbòlica i literal: a Jerusalem i a la terra d’Israel.
Aquests anhels, tanmateix, no van impedir que es formessin aquelles «llars lluny de casa»: comunitats autònomes amb sistemes d’autogovern molt desenvolupats, amb un fèrtil diàleg cultural entre la comunitat jueva i la societat en què vivien. En determinats moments, quan les circumstàncies ho van permetre, els jueus van ocupar llocs de poder, van tenir autoritat dins del govern i van participar en la vida cultural europea. Això ha estat més evident en l’era moderna, després de la Il·lustració jueva (Haskalà), i sobretot quan van començar a desaparèixer els ghettos a molts llocs de l’Europa de l’Est.
Més d’un milió de persones jueves viuen actualment a Europa. Formen part integrant de l’Europa multicultural, participen activament en gairebé tots els aspectes de la vida ciutadana i pública dels països on viuen. La contribució del judaisme a les arts i les ciències a Europa continua essent molt intensa. Malgrat tot, la memòria del segle XX encara persisteix i fa evident la necessitat de mantenir contínuament la tolerància i la comprensió mútua entre les comunitats jueves i els seus veïns.
