El Poble Jueu fou dispersat i forçat a l’exili d’Israel per diversos conqueridors al llarg dels temps.
Nabucodonosor, de Babilònia, va conquerir Judea, va destruir el Temple de Salomó (586 ANE) i va forçar l’exili cap a Babilònia i més enllà. Mes endavant, al 538 ANE, Cir el Gran, rei de Pèrsia, va permetre el Poble Jueu retornar a Sió i reconstruir el Temple. En poder triar, un gran nombre va romandre lliurement allà on eren, a Babilònia, i van convertir aquella en la seva terra. Cal precisar que, quan les comunitats jueves es queden o se’n van per voluntat pròpia, s’ha de parlar de diàspora, i no d’exili.
Moltes comunitats en la diàspora van florir quan les civilitzacions babilònica, persa, grega hel·lenística i romana es van escampar per l’Orient Mitjà. Les societats politeistes van ser (en la majoria dels casos) tolerants amb el monoteisme jueu. A Alexandria, Filó va defensar la introducció del judaisme entre els seus veïns hel·lenístics; fins i tot la Torà va ser traduïda al grec.
L’any 70, Roma va conquerir Jerusalem, va destruir el Segon Temple i va posar les bases d’una diàspora que va durar dos mil anys.
Tot i el seu arrelament als diferents territoris on s’ha establert, el judaisme s’ha anat reinventant des dels temps de l’exili a Babilònia en temps de Nabucodonosor. La memòria col·lectiva del Poble Jueu es veié preservada en els textos i comentaris del Talmud (escrit cap a l’any 500), que esdevé un pilar principal del Judaisme, ja que estimula el debat sobre la Bíblia, sobre la millor manera de viure i sobre com adaptar les lleis i els rituals judaics a la vida fora d’Israel. Per això, l’estudi del Talmud ha esdevingut una part integral del llarg viatge del Poble Jueu.
El menyspreu mostrat per l’Església cap al judaisme va provocar onades de persecucions i expulsions. Amb l’expansió de l’Islam a partir de l’any 632, les comunitats jueves que vivien en els territoris conquerits, tot i no tenir garantida la igualtat de drets, van obtenir proteccions legals denegades per la Cristiandat.
En els calls catalans, així com en les jueries i els guetos d’Europa, on vivien les comunitats jueves sotmeses al poder cristià, i també en els millets de l’Orient Mitjà, on s’establiren les comunitats que vivien en territoris islàmics, la vida s’estructurava a l’entorn de l’eix comunitari, i tot se centralitzava al voltant de la família, la sinagoga, la casa d’estudi i el bany ritual.
La dispersió, per exili o per diàspora, va conduir el judaisme a construir-se en un mosaic de diversitat molt gran —sefardites, asquenasites, perses, iemenites—. Això es veu reflectit en les maneres diferents d’establir l’ordre en la litúrgia, les formes de vestir, els tipus de menjar i les llengües amb què s’expressen les diferents comunitats d’arreu del món. Tot i conservar l’hebreu per a finalitats religioses, el judaisme es va enriquir amb el contacte amb altres civilitzacions, fet que va portar al desenvolupament de llengües pròpies com l’ídix, el judeocastellà o el judeoàrab.
L’exili forçós va acabar l’any 1948 amb l’establiment de l’Estat d’Israel, que des de llavors és el refugi garantit pel Poble Jueu. Tot i així, afortunadament, avui dia encara prosperen moltes comunitats a la diàspora, fora d’Israel.
