A cada generació i gairebé a cada país, hi ha hagut persones o comunitats que han hagut de desarrelar-se per poder sobreviure. Un nou govern, o una nova estructura social dominant, podia convertir allò que havia estat refugi en sofriment.
«Canvi de lloc, canvi de sort», diu un proverbi hebreu. El Poble Jueu s’ha vist abocat, al llarg de la història, a la predisposició a marxar a la recerca de refugi, ja fos espiritual, físic o econòmic.
Durant la Primera Croada (1096), fugir va ser quasi impossible, arreu d’Europa. Durant el període de la Inquisició espanyola i portuguesa (1492-1530), fugir —a través dels Pirineus, cap a l’Imperi otomà o cap al nou món— va ser la millor decisió que podia prendre el Poble Jueu.
Aquests refugis, però, rarament eren permanents. A partir de 1654, quan Portugal va fer fora els neerlandesos del Brasil, ni tan sols el nou món era garantia de refugi davant de la Inquisició. Així, els jueus hispanoportuguesos van desembarcar a Nova Amsterdam (Nova York) i més tard a Jamaica, Barbados i les Índies Orientals.
En moltes ocasions, els jueus van agafar les regnes del seu propi destí. Per evadir pogroms o per escapar del servei militar obligatori imposat per l’Imperi rus, van fer cap a Anglaterra i Amèrica, sobretot entre els anys 1880 i 1914. Aquella cerca constant de refugi va portar-los fins a Saskatchewan (1902), Argentina (1890), Kènia (1903), Austràlia (1927) i l’extrem oriental de Rússia, Birobidjan (1928).
Durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, la població jueva es va veure obligada a abandonar molts llocs. Si bé cap país no tenia l’obligació d’acollir aquella gent que fugia de les persecucions i els atacs, alguns ho van fer: Rússia, Xangai, la República Dominicana i alguns altres. L’operació Kindertransport («transport d’infants») va portar 10.000 nenes i nens a Gran Bretanya, durant els nou mesos anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. I durant la guerra, el poeta Abraham Sutzkever va aconseguir escapar-se del gueto de Vílnius i afegir-se a la lluita dels partisans jueus. Altres travessaven de manera clandestina la frontera francoespanyola, per diferents punts dels Pirineus: molts, com Walter Benjamin, van intentar fugir per Portbou; d’altres, com Shaya Gertner i la seva família, per Esponellà. Els arxius de Girona són plens de noms i documents que en fan memòria.
Durant aquells temps terribles, algunes persones íntegres van fer tombar la balança a favor de la humanitat. Cal esmentar els gestos de decència del diplomàtic japonès Chiune Sugihara a Lituània, de la monja polonesa Cecylia Roszak, de l’espia britànic Frank Foley a Berlín i de l’empresari italià Giorgio Perlasca i el diplomàtic espanyol Ángel Sanz Briz a Budapest. El Yad Vashem, centre que recull la memòria de l’Holocaust, té identificades prop de 27.362 persones com a «Justos de les Nacions», una denominació que s’aplica a aquells que van arriscar la vida per salvar gent jueva d’arreu del món.
Acabada la guerra, les persones supervivents de l’Holocaust es van haver de traslladar clandestinament a Palestina, però des de 1948 ja van poder entrar lliurement al nou Estat d’Israel. Algunes comunitats jueves van haver de ser rescatades i conduïdes a Israel, amb operacions d’immigració massiva anomenades Catifa Màgica (Iemen, 1949-1950), Esdres i Nehemies (Iraq, 1951-1952) i Moisès (Etiòpia, 1984). Amb la caiguda del Teló d’Acer (1991), un milió de persones més van ser lliures d’emigrar i establir-se a Israel.
Avui, Europa compta amb 1,4 milions de persones jueves en els seus diferents països.
