El judaisme es podria definir com una forma de vida en moviment; un moviment constant, que s’esdevé tant en l’àmbit de llar i família com en ruta pel món. Per a la gent jueva que es desplaça per motius diversos, el fet de tenir a l’abast aliments caixer i un lloc segur on celebrar el xabbat són aspectes essencials i necessaris.
Els tefil·lín que els homes jueus observants es posen per a les pregàries del matí, els llibres per a les oracions quotidianes, els salms i la Bíblia hebrea, són companys de viatge familiars i imprescindibles.
Durant mil·lennis, en els viatges constants per raons comercials o de pelegrinatge, els viatgers connectaven comunitats remotes, al temps que construïen ponts entre civilitzacions.
Aleshores viatjar podia ser difícil i perillós. Encara ara, en iniciar qualsevol viatge, és comú recitar una pregària especial que apel·la a la providència divina per obtenir un guiatge segur tant d’anada com de tornada. Es tracta d’una antiga pregària, que ja és citada al Talmud i compta amb diferents esmenes fetes al llarg del temps, i diu així:
«Que sigui la teva voluntat, Senyor, Déu meu, guiar-me en pau i dirigir les meves passes en pau i mantenir-me en pau; i lliurar-me de tots els enemics i emboscats del camí; i beneir les obres de les meves mans; i fer que trobi gràcia, bondat i misericòrdia als teus ulls i als ulls de tots els qui em vegin. Beneït siguis, Senyor, que escoltes aquesta pregària».
En temps passats, qui viatjava esperava i obtenia l’hospitalitat de coreligionaris jueus, arreu del món, fos quin fos el lloc de destí i de pas. Les cases d’estudi i oració servien, ocasionalment, d’albergs improvisats.
Rebre i oferir una càlida acollida és una virtut fonamentada en la Bíblia i remet a l’acolliment que oferia Abraham al foraster. La dita «deixa que tots els que tenen gana entrin i mengin» és santificada al Talmud i també està recollida a l’Hagadà de Pasqua.
Al llarg de tota l’edat mitjana, les comunitats europees proveïen de menjar i allotjament els jueus itinerants, que eren nombrosos. Era lloable tenir un convidat a taula, especialment en xabbat, i encara millor si es tractava d’un erudit en matèria religiosa, perspicaç en els negocis i disposat a comprometre’s en enllaços matrimonials. Tot plegat, confegia una important cohesió de grup entre les comunitats jueves disperses arreu del continent.
I al final, quan qui havia emprès el viatge tornava a casa sa i estalvi, arribava el moment de recitar una benedicció de salvació i agraïment a la sinagoga, davant del rotlle de la Torà.
