En la majoria dels judicis per bruixeria conservats, els tribunals no dubtaren a subvertir l’ordre del dret per tal d’afavorir sentències condemnatòries. Un dels mecanismes més utilitzats fou l’aplicació de llargues sessions de turment mancades de les pertinents garanties legals i procedimentals, durant les quals les acusades acabaven confessant que eren bruixes i havien comès tots els crims que se’ls imputaven, relatius sobretot a desgràcies i morts ocorregudes a la seva comunitat. Les varietats de turment més emprades als tribunals locals i baronials foren les anomenades estrepades o estreps de corda, consistents a lligar els canells o el dit polze de les acusades i aixecar-les enlaire amb l’ajuda d’una politja, tot afegint a vegades determinats pesos als peus per augmentar el dolor.
L’examen de senyals
Una de les pràctiques més utilitzades per intentar demostrar la culpabilitat de les acusades era el peritatge judicial conegut com a examen de senyals. Consistia a despullar l’acusada per tal d’inspeccionar-ne el cos a la recerca de determinades marques, considerades una prova de la seva pertinença a la secta diabòlica. En els judicis catalans, s’acostumava a documentar també la falta de pèl a les aixelles i al pubis de les sospitoses, una característica aparentment vinculada a l’aplicació dels ungüents per desplaçar-se a l’aplec diabòlic.
Els «advocats» de les bruixes
Les pràctiques utilitzades pels tribunals locals de justícia, sovint esperonats per la mateixa població, foren denunciades per nombrosos intel·lectuals de l’època. Destaquen, en aquest sentit, algunes personalitats catalanes, com el jesuïta Pere Gil, el jutge urgellenc Pere Abella o el jurista Francesc Ferrer i Nogués, autor d’un Commentarius analyticus publicat a Lleida el 1629, en el qual feia referència a una seixantena de processos per bruixeria, vint dels quals li havien passat per les mans en qualitat d’advocat o de jutge ordinari, i n’invalidava qualsevol justificació jurídica. Aquella visió escèptica respecte al crim de bruixeria acabaria imposant-se entre les elits europees a final de l’època moderna, fet que comportaria eventualment la fi de la cacera, malgrat la pervivència de l’imaginari bruixesc entre el «poble menut».
«Ay! Via fora! Ajudat-mi! Verge Maria del Roser, ajudat-mi! Ay de mi, jo què faré, la Verge Maria me ajudi al bon dret! [...] Baixat-mi, que jo diré la veritat!» Crits de Pere de l’Hereu durant les sessions de turment al castell de Sort, 1548
