A final de l’edat mitjana, diversos tribunals del sud d’Europa van començar a jutjar homes i dones acusats d’un nou crim contra Déu i la societat: el crim de bruixeria. Es tractava d’una nova tipologia criminal sorgida de la fusió i reformulació de tradicions anteriors relatives a la màgia malèfica, el crim de metzines, l’heretgia, la demonologia i la creença en determinats esperits nocturns del folklore medieval europeu. Amb el pas a l’edat moderna, la creença en el crim de bruixeria s’estendria arreu del continent i acabaria portant a la forca i a la foguera desenes de milers de persones.
Catalunya seria un dels principals focus d’eclosió d’aquell fenomen «antibruixesc», juntament amb determinats territoris francoalpins i italians, en el marc del que es coneix en l’àmbit historiogràfic com a bressol de la cacera de bruixes. Fou precisament al Pirineu català on es dictà la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria, promulgada l’estiu de 1424 per les autoritats de la vall d’Àneu (comtat de Pallars).
Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.
